La carícia que encisa

Sento el teu dit com baixa. A poc a poc. Sense presses. Com volent absorvir tot de sensacions mentre descendeix pel meu front i passa per entre les celles.

Un petó desvia la meva atenció. Però el teu dit segueix decidit fent el seu camí per damunt del nas, tranquilament. Dolçament. I tot just arribar a la punta, em regales un somriure.

I sense defallir, contiua rostre avall aturant-se als meus llavis. I ja no és un, sino que hi són tots. Acariciant-los. Fent-me sentir tot teu. Els obres lleugerament per mirar de conquerir ma boca.

I és llavors que perdo el sentit.

1 comentarios:

  Bruixeta

25 de novembre de 2008, 22:14

No lo hagas. Aún queda mucho camino por recorrer.