Capítol I - Creep (raret)

Divendres. Des que ha pujat al vagó del metro una sensació d'angoixa l'ha enxampat i encara no s'ha pogut desfer d'ella. Com quan surts de casa i, tot just tancar la porta, no saps si t'has deixat les claus a dins. Saps què vull dir? Però és clar: només cal buscar a la bossa o les butxaques per desfer el nus de l'estómac. Ell haurà de conviure amb aquesta angoixa fins dilluns, quan tindrà una altra oportunitat de veure-la a l'andana.

Evidentment, no pot acceptar que l'estima: "Com es pot sentir això per algú amb qui no he creuat una paraula? Ni tan sols una mirada!". Aquests són els dos únics arguments que la raó troba per mirar de convèncer el seu cor. Però no pot ignorar allò que és innegable: que només entrar per la boca del metro el pit es contrau, els ulls comencen a buscar el seu rostre entre la gent. Els batecs del cor de l'Òscar s'acceleren a mesura que el temps passa i no la troba. "On és?" "Per què no ha vingut a l'hora?". Fins que la veu. És llavors quan respira alleujat i la tensió s'esvaeix. Un calfred li recorre l'esquena per donar pas a la tranquil·litat de saber que ella existeix; que no és producte de la seva imaginació. I així, un dia i un altre; observant-la des de la distància, mirant d'esbrinar detalls de la seva vida interpretant tots els seus gestos i moviments, parant atenció a quines notícies del diari l'interessen més o fixant-se en els llibres que llegeix a voltes quan troba un seient lliure.

Mai no gosaria donar un pas més. Mai. Està del tot convençut que ell no està a l'alçada. Sí, tens raó. És un imbècil perquè no s'adona que pot haver-se fet una imatge equivocada de qui i com és ella. Però, certament, l'Òscar tampoc sabria com apropar-s'hi. És … se l'ha de conèixer. És un paio raret, la veritat sigui dita. I, essent sincers, si els poséssim de costat, ningú no diria que tenen res en comú, i encara menys pensar que entre ells podria haver-hi una relació més enllà de l'amistat. De vegades imagina la llunyana possibilitat de parlar-li: "I que li dic? Que avui la veig diferent a d'altres dies? Quina imatge es farà de mi? La d'un maníac obsessiu que l'observa dia sí, dia també?". Hauria de treure's una mica de pressió de sobre, però no sap com fer-ho

[ ... ]

Dilluns. Avui ha arribat a la feina amb un somriure de pam i mig a la feina. Com quan una allau de riallades vol sortir però no ho fas perquè et sentiries ridícul. Saps què vull dir? I es que avui l'ha tornat a veure. Probablement va ser un refredat que la va tenir al llit divendres i per això no va aparèixer. Ho intueix per la bufanda gruixuda que envoltava dues vegades el seu coll. Ho intueix per la vermellor del seu nas, i pels ulls, que avui brillaven més del que sol ser habitual. Ho intueix, perquè ella s'ha quedat sense mocadors. Ho sap, perquè ella l'ha obsequiat amb un "Gradied. Ed que podto ud died ab ud defedat que Déu n'hi dó" quan ell li ha allargat un paquet de kleenex.

Ara només li cal atrevir-se a parlar.

Radiohead - Creep

1 comentarios:

  Maria

4 de març de 2009, 22:37

Es "raret" si....aunque la versión del poema moderno me ha encantado.

Un petonet