Enveja primaveral

Cada matí sóc testimoni de molts petons. La finestra que tinc davant la taula de treball em permet veure com arriben els cotxes amb gent de la oficina acompanyada de la seva parella. Llavors s'acomiaden i qui es queda amb el cotxe o la moto marxa.

No dic que ho siguin, però tots els petons semblen fruit d'una rutina: dues cares grises que s'apropen i ajunten els seus llavis en un moviment calculat al mil·límetre. Ni un microsegon de més o de menys al moment del contacte. Ell, per posar un exemple, obre la porta del conductor i surt del cotxe. Obre la porta del darrera per agafar la bossa del portàtil; ella està fent la volta i arriba a la seva alçada just al moment que ell ja allarga el coll per rebre la dosi diària de comiat. Sincronisme mecànic. Precisió matemàtica. Moviments calculats des del moment que ell posa el fre de mà fins que ella torna a entrar al cotxe, encara en marxa, per continuar el recorregut de cada dia.

Avui una parella ha trencat l'equilibri. Han arribat en moto i han baixat tots dos. Ell ha posat el cavallet i s'han despullat del casc. Dues paraules i un petó. Un petó tan llarg i tan curt com el dels altres. Un petó de comiat, per dir fins després. Un frec de llavis igual al de la resta, però la mà d'ella ha marcat la diferència. Una mà oberta al ben mig de l'esquena d'ell. Els cinc dits ben separats per sentir-lo, per a que ell el senti. Un petó fet amb els llavis, amb la mà, i m'atreviria a dir que amb el cor.

Un petó tan igual a tots, però tan diferent .... Com el teu que m'he trobat aquesta tarda.

1 comentarios:

  Deric

29 de març de 2009, 19:33

a mi em fan molta ràbia aquells petons que gairebé ni es toquen la galta!
Amèlie m'encanta