El dia després

From El día después


El so de la pluja el desperta. Ella encara és al llit, tapada gairebé fins el nas i girada cap a la seva esquerra. Ell se la mira. L'observa. L'admira. De cop i volta li ve al cap una frase que es diu molt de les criatures. “És que sembla tan innocent quan dorm ...”. Se'n fa creus que aquell rostre angelical que dorm ara al seu costat sigui el mateix que el mirava ahir, des de sobre seu. La calma i tranquil·litat que transmet ara contrasta amb el desig desfermat que reflectia hores enrere.

Es lleva per preparar l'esmorzar. Hauria de ser una mica contundent, ja que el desgast de la nit va ser majúscul. De camí, però, el mirall del corredor li recorda la lluita protagonitzada al seu llit: les dents d'ella es troben perfectament marcades al seu coll. Amb una barreja de por i curiositat a les venes es treu la samarreta. Els seus dits recorren cadascuna de les esgarrapades del seu pit. No pot evitar somriure i mossegar-se lleugerament el llavi inferior en recordar com se les va fer. Com ella, posseïda per la passió, devorava el seu cos. Una de les marques, però, li va fer canviar el gest. Quatre ratlles paral·leles descendeixen per les seves abdominals i desapareixen sota el pantaló. El flash de la imatge d'ella en el moment dels fets li talla la respiració. I la dolorosa erecció provocada pel record és la confirmació de que va ser real. “Ara no”, pensa. És millor no comprovar ara l'estat de la ferida de guerra.

Prepara l'esmorzar tot mirant la finestra. A ella li encanta veure ploure i ell gaudeix de l'estampa. Ja li explicarà. O potser encara dura quan arribi amb la safata al llit i així ho podran fer tots dos. El “ding” de la torradora el fa despertar del seu estat gairebé catatònic i l'anima a posar-hi un parell més de llesques. Agafa un pot de melmelada de mores i engega la cafetera. Ara, però, després de pressionar el botó que la posa en marxa, és l'aigua de la finestra la que crida la seva atenció. Li venen al cap les gotes d'aigua que veia a la mampara de la dutxa, justament quan la seva fera salvatge començava a desfer-se de les lligadures morals i li deia bestialitats a l'orella d'ella. Des de darrere seu. Mentre la mà d'ell prenia amb força desmesurada el cabell d'ella. Quan ella recolzava les mans a la mateixa mampara i a la paret interior de la dutxa. En el moment en que ella es deixava fer i planejava la seva revenja. “Auch!”. L'excitació l'ha tornat a jugar una mala passada.

Un cop fets els dos cafès, i justament abans de posar tot el menjar a la safata, apareix ella, nua, per la porta del menjador. Les proves al cos d'ella el fan adonar-se que ell tampoc no es va quedar curt a l'hora de passar a l'atac.

En igualdad de condiciones .... “cariño”

En acabar de pronunciar aquestes paraules li baixa els pantalons de cop, agafa una de les torrades ja untades amb la melmelada i li fa una queixalada. La mirada avall és inevitable. Però la sensació d'esgarrifança d'ara no enterboleix el record del plaer d'ahir.

Seu al tamboret al costat d'ella, mirant ploure. Mirant les gotes del terra i la finestra. Olorant-la de bon matí.

1 comentarios:

  Deric

5 de maig de 2009, 23:34

la llum de la nit ens fa veure les coses ben diferents...