L'altre Sant Jordi

Hi ha contes i històries que són manipulades amb el pas del temps. I vet aquí que la llegenda de Sant Jordi no és una excepció. Heus aquí el relat d'allò que realment va succeir ...

Anima el seu cavall blanc a córrer encara més ràpid. No vol arribar tard. No pot. I en el seu pensament només hi és ella. La imagina lligada, sense poder fer res per canviar un destí que sembla escrit. I ell cavalca. Veloç. Decidit a aturar el monstre que ha segrestat la més bella donzella del regne. Està convençut que no li farà cap mal a la princesa, però tot i així no pot arriscar-se a que la seva intuïció sigui encertada.

Tot just arribar a l'entrada de la cova saltà del cavall i s'hi endinsà. La olor intensa a sofre li deia que el drac era dins. I segur que ella encara l'acompanyava. Envoltat ja per la foscor es tregué el casc i el llençà amb violència contra una de les parets de roca provocant un soroll ensordidor. Un esbufec sord i el núvol de fum que s'intuí al fons indicaren a Sant Jordi on havia d'anar. I enfilà doncs el camí amb un pas ferm, decidit, acompanyat del so metàl·lic que feien les peces de la seva armadura colpejant el terra cada cop que una d'elles abandonava el cos del cavaller. No la vol. Aquest cop, no.

El drac l'esperava amagant la princesa darrera el seu cos, preparat per treure la flamarada més potent que era capaç de fer; però en veure Sant Jordi vestit només amb una malla i l'espasa a la mà dreta se li congelà dins el pit. El cavaller el mirà fixament als ulls, se li apropà lentament i s'aturà al seu davant. "Prou. Ja n'hi ha prou". I com volent ancorar les seves paraules en aquell lloc, Sant Jordi empunyà la seva espasa amb les dues mans i, després de tallar l'aire en un moviment circular sobre el seu cap, la clavà a terra tot just davant del drac. Segons després, en assegurar-se que el drac havia entès què volia dir, Sant Jordi rodejà el monstre, encara perplex, i alliberà la princesa de les cordes que la tenien lligada de mans i peus.

En passar per davant, caminant tranquils i agafats de la mà, el drac volgué aturar-los llençant una flama barrant-los el pas, però es van quedar aturats i després d'un "No. Ara ja està. És com ha de ser" pronunciat amb veu ferma del cavaller van continuar el seu camí fins arribar a veure de nou la llum. Pujaren al cavall i marxaren a galop de tornada cap el poble de la princesa.

Es diu que el drac, malferit d'orgull al cor, va arreplegar l'armadura i l'espasa que va deixar a la seva llar l'alliberador i, d'una flamarada com mai abans s'havia vist, va fondre tot aquell metall i el va convertir en una clau. Una clau d'acer i ferro freds com el drac, però forjats amb la calor que surt del seu pit. Una clau destinada a obrir els cors que ell mai podria arribar a conèixer.

Però aquesta història no és gens èpica. No hi ha batalles cruentes, ni el bo elimina el dolent, ... ni tan sols se sap qui és bo i qui és dolent al final. I explicat així, obrir els cors amb una clau pot semblar massa fred; massa dur. Així que es va manipular per fer-ho més comercial i ara els enamorats miren d'arribar als cors de les persones estimades amb una rosa.

1 comentarios:

  Deric

26 d’abril de 2009, 13:24

ara ho entenc tot!