Batecs sincronitzats

L'estimava molt. Moltíssim. Alguns fins i tot deien que massa. Ho defensaven fent servir el seu suïcidi com argument: "Aquell noi estava boig. Mira que tirar-se dalt a baix de l'hospital on estava ingressada la dona". "Era malalt d'amor. No podia fer cap altra cosa". "Pobre home. Devia acabar desquiciat. Jo no sé què hagués fet en la seva situació".

Des que la seva dona li van diagnosticar aquella estranya malaltia coronària, i en saber que l'única opció viable per sobreviure era un trasplantament de cor, va tenir clar que ell moriria. I ho sabia per les qualitats quasi-impossibles de trobar que havia de reunir el donant. Si ja s'intuïa complicat tenir a prop algú d'aquestes característiques, que fossin dos ja era una quimera. I és que ell, en Biel, podia ser el donant perfecte.

- Ho saps, oi? Saps que si m'ho demanessis em fotria un tret al cap aquí mateix per donar-te el meu cor. Oi que sí?

- És clar, Biel. És clar que ho sé. Però... Què en faria jo del teu cor sense tu al costat? Eh? Digues-m'ho. Quant de temps trigaria aquest cor a esmicolar-se dins el meu pit?

- Poc, Rosa. El mateix que viuria el meu sense bategar amb el teu al costat cada nit.


Quan es van sentir dir aquestes paraules, s'abraçaren i ploraren una bona estona. Després van fer l'amor fins l'endemà sense contenir les llàgrimes que brollaven incessantment dels seus ulls.

No van tornar a parlar del tema. Aquella nit de sinceritat i poques paraules es van demostrar tot l'amor que els hi cabia dins. L'endemà els seus rostres es dedicaven somriures immensos demostrant un agraïment infinit. La resta del món, aliens a aquella complicitat absoluta, es feien creus i els tractaven directament de carn de psiquiàtric. "Pobrets... Aquesta situació els ha tocat el bolet d'una manera bàrbara". Fins i tot el doctor Vidal Segura es va quedar glaçat en veure la reacció d'en Biel quan li va anunciar la mort de la Rosa.

- Ho sentim, senyor Romeu. El cor de la seva dona no ha pogut amb la darrera crisi. Li he de dir, però, si li serveix de consol, que pronunciava el seu nom un i altre cop.

- Gràcies, doctor Vidal. La Rosa i jo li estem molt agraïts per l'atenció que ha tingut amb nosaltres. I ara, si em permet, vaig a prendre l'aire.


Ni una llàgrima ni un mal gest. Fins i tot es podria dir que sense perdre el lleu somriure que sempre lluïa, va anar fins a l'escala i començà a pujar. Va arribar fins al terrat i sense immutar-se ni un xic va seguir caminant fins trobar el petit mur que separava el pis de l'abisme. El pujà i donà una passa més, ja amb el cor aturat.

3 comentarios:

  David

19 de desembre de 2009, 10:08

te superas cada día, majo.

  Deric

19 de desembre de 2009, 21:12

molt bo

  marc

22 de desembre de 2009, 13:05

David, Deric: Vosotros sí sois majos. Moltes gràcies!