Plou

Plou.
Plou i l'aigua mulla les parets
i deixa ben xops els cabells
i tota la pell que, després, s'arruga.
Com l'ànima.

Perquè ja no plou aigua, no.
Cauen del cel llàgrimes
d'un exèrcit d'àngels celestials
que ploren d'absoluta impotència.

S'adonen que la vida és injusta.
Que s'enduu nens abans que neixin,
o amics que tenien una vida rica per envant,
o l'amor que m'encenia el cor cada matí.

Miro al cel i penso, penso i penso molt.
I recordo que no són llàgimes sinó aigua
condensada als núvols i condemnada
a caure de nou sobre mí.

Llavors recordo que no hi ha Déu.

2 comentarios:

  Deric

6 de febrer de 2010, 17:26

és molt bo però molt trist

  marc

6 de febrer de 2010, 17:34

Deric: Gràcies. És com la vida mateixa. La bellesa no es troba només a l'alegria.