Secrets de família

Els qui eren allà presents van quedar sorpresos en veure entrar al menjador i de la mà l'avi Miquel i en Lluc. I no tan sols perquè l'avi feia més o menys bona cara després d'estar-se dues setmanes agonitzant al llit, sinó pel fet que el nét portava penjant del coll la clau que l'avi sempre havia guardat tan gelosament.

Mentre el nen es dirigia a la llar de foc, la tremolosa mà dreta del patriarca allargà el retorçat dit índex i començà a comptar. Va deixar la Mabel, la seva dona, la última i mirant-la als ulls tan amorosament com sempre va dir: “i vuit”. I a ella, tot i l'enorme somriure que li dedicava el seu estimat marit, la va envair l'angoixa. Va recordar de sobte i claríssimament el dia abans de la seva boda. Quan ella el va veure sortir d'aquella botiga i li va preguntar. “Què has comprat?” i ell només va respondre: “Vuit”.

Els pares de'n Lluc miraven sorpresos com el seu fill s'arrossegava per terra. La tristor que els havia pres el cor aquelles darreres dues setmanes els feia incapaços de preguntar-li al nen què feia. Només la seva tieta es va apropar i, amb llàgrimes als ulls, va poder treure un filet de veu de la seva gola.

- Què fas, Lluc? Què busques sota la llar de foc?
- El tresor de l'avi, tieta.


La Isabel va reconèixer aquelles portetes només veure-les. Moltes vegades s'havia parlat en família del significat de la clau que en Miquel portava sempre penjant del coll i ella, justament ara, rebia a la seva ment la imatge del pare tancant les portes de fusta d'aquell armariet. Es pensava que havia passat desapercebuda però, també ara, recordava les paraules que va pronunciar ell sense deixar de mirar en cap moment el cofre del tresor: “No recordaràs aquest moment fins que el tornis a veure, Isabeleta”.

Va ser ella qui va posar l'armariet sobre la taula, en la mateixa posició i el mateix lloc de tants anys enrere. En Lluc atansà la clau al seu avi qui, amb un gest de ràbia tancant el puny dret, s'havia desfet d'aquells tremolors que l'havien acompanyat durant tant de temps. Admirà de nou la seva família: el seu fill Genís amb la seva dona, la Sandra, i el petit Lluc que encara s'espolsava els genolls; la seva filla Isabel abraçada pel seu futur espòs, en Ferran. I la seva vida, la Mabel. I després, somrigué a tots ells, també amb aquells preciosos ulls blau que havien retrobat la lluentor vital de fa dues setmanes, abans d'obrir el misteri.

Una de les portetes de fusta deixaren veure una ampolla de whisky que Genís va recordar perfectíssimament. Va reviure el moment d'anar plegats a la bodega com feien cada dissabte quan en Genís era un marrec. En Miquel va escollir l'ampolla i, ajupint-se per assegurar-se d'estar a l'alçada del seu hereu, li va dir: “Escolta'm bé, fill meu. Quan beguem d'aquesta ampolla semblarà ser un dia trist. Però només serà el punt de partida d'un altre inici, com molts que hi ha en aquesta vida. I jo, encara que en aquell moment sembli mentida, estaré al teu costat per acompanyar-te sempre; tant a tu, com a la mare i la teva germaneta que està a punt de nèixer.”. En Genís deixà la mà de la Sandra i s'apropà al pare per ajudar-lo. Extragué els vuit gots que amagava l'altra porta i col·locà set d'ells en filera. El vuitè, després d'haver rebut el primer raig de whisky de l'ampolla, es quedà al costat de la finestra.

La cerimònia de repartiment dels gots es va fer en un absolut silenci, només trencat pel crepitar de la llenya del foc. En la ment de tots, fins i tot del petit Lluc, estava el darrer convidat que encara trigaria en arribar. I precisament per això l'avi Miquel va voler començar sense ell.

Aixequem els vasos ben amunt
i beguem plegats tota la nit
perquè demà seré lluny d'aquí


Sad passengers waltz - The Freak Fandango Orchestra

  

1 comentarios:

  David

28 de febrer de 2010, 10:11

se me ha puesto un poco piel de pollete.