El risc de ser diferent

Estava ocult entre tota la multitud. Qui no era més alt que ell es quedava a la mateixa alçada i no era, de cap de les maneres, veure res de tot allò que l'envoltava. Estava rodejar de verd, verd, verd i més verd. Si mirava avall, el to marronós del terra. Si mirava amunt, el blau, ataronjat, gris, vermellós, blanc i la resta de tonalitats del cel era tot el que era capaç de percebre. Llavors va decidir créixer més ràpid que la resta.

Al cap d'un temps es va veure al mig d'un parc infantil, amb la resta de brins de gespa Tots igual i uniformes. Del mateix verd pàl·lid de l'herba de ciutat. I no en va tenir prou essent el més alt de tots; volia ser diferent. En un acte d'arrogància i aprofitant-se de que rebia més rajos de sol que els seus companys, va acumular forces per coronar-se amb una preciosa flor de fulles blanques.

I va ser llavors quan un nen li va arrencar la vida de soca-rel, només perquè era diferent de la resta.

3 comentarios:

  David

31 de març de 2010, 23:35

ale! por listo! :D
muy bueno, Marc.

  ia

3 d’abril de 2010, 2:03

molt maco Marc, com sempre ens tens acostumats...

  Guspira

15 d’abril de 2010, 19:47

Els teus escrits em fan pensar, eh?!
Al cap i a la fi, ja veus, no som res... En qualsevol moment pot venir algú i desmuntar-nos la paradeta...